ENMIG DE LA MAR ENSANGONADA

Era morta, 
i vaig morir
i vaig tornar a morir
i vaig morir un altre pic.
Fins que els dimonis
em mostraren
el camí púrpura
de la follia
i al final del camí
hi havia unes mans,
pensant
que eren un cor,
bategant
enmig de la mar ensangonada.
Fins que la sang s'esvaí
tornant la llum turquesa
de l'aigua,
les mans-cor no
deixaren de bategar...
I vaig morir un altre pic
i vaig tornar a morir
i vaig morir.
Era morta.

LA BARCA DE CARONT

Camina capbaix, les passes erràtiques, els cabells grisos i llargs fins a les espatlles es mouen amb el vent que li bufa de cara, el vell abric negre de pell li cau fins més avall dels genolls. 
No té res en Caront, ni barca que transporti ningú a l'Hades, de fet, viu al carrer. Coneix bé l'infern, però, en Caront. Du reflectides a la cara i als ulls les batalles lliurades amb l'alcohol i les drogues, les pèrdues que mai no rescabalarà, tanmateix és una despulla humana, en Caront. I ho sap.
Juga a ser educat, perquè pot i perquè en sap, sempre ens tracta amb respecte i certa deferència.
Mai no ens mira als ulls, en Caront, li hem de cercar la mirada, morta.
Avui l'he vist, arribava pel camí de Can Gazà: distret, discret, capbaix, erràtic, educat. Mort.
Ve a dinar, a cercar un plat de calent, tal vegada, l'únic que li queda segur, o no, possiblement un dia deixi de venir, ningú no sabrà per què i ocuparem la seva plaça amb un altre Caront sense barca per transportar ànimes a l'Hades...
Incomptables Caronts passen pel menjador de Can Gazà de cap a cap d'any: distrets, discrets, capbaixos, erràtics, educats... Morts.

LA MORT DE LA MORT

 

El sospir d'un àngel.
El so d'un tel de seda.
La llàgrima d'un unicorn perdut.
El bes desesperat de l'amant.
L'aire respirat al darrer alè.
Paraules que no diuen res,
un petit poema escrit
al llenç dels ulls de l'infinit.
La mesura exacta del temps
que li queda a la mort per morir.

EL COR DE L'AMANT

Incuba la recança
a cada nova imatge
cercada amb l'ànsia
de qui se sap desnonat
del cor de l'amant.

RES NO ÉS RES

 

  Res no és res.
  Només volia partir i veure món.
  Desaparèixer.
  Anar a Groenlàndia a Thumbnail, sentir el vertigen a 1500 metres d'altitud sobre la mar, contemplant el cel obert, sense arribar a veure l'horitzó.
  Tastar el gust de la sal directament del terra dels 12.000 kilòmetres quadrats que té Uyuni, a Potosí. Sempre li havien agradat les salines: si vols acabar amb un bruixot, l'has d'enterrar en sal.
  Sentir la crida de la mar, del blau profund, de l'abisme de Challenger a les Illes Marines i comprovar si a les seves profunditats si hi podia respirar.
  L'horitzó no es distingia a Thumbnail, efectivament, el cel infinit ho confonia tot. No hi havia horitzó.
  El gust de la sal, tastada directament d'en terra a Uyuni, era molt desagradable i era tan compacta, que hauria estat impossible enterrar cap bruixot.
  El blau era profund a l'abisme de Challenger, com pensava. L'aigua especialment densa i gelada l'engolí com si fos una petita goteta més... I no, a les seves profunditats no es podia respirar. Per un moment, pensà que sí, que aquell oceà era respirable, que podia mutar en peix i desaparèixer com volia... Respirà profundament i tot passà aviat.
  Obscuritat total.
  Desaparèixer.
  Res no és res.

MOREN ELS ESTELS

 

Vénen a morir
els estels
als ulls
de qui els mira.

VOL CALLAR EL VIOLÍ

Toca el violinista
i no se sent cap melodia,
li surten les notes mudes.
Vol callar el violí.
Sembla no adonar-se'n
el músic persistent,
continua interpretant la peça,
tal vegada de Bach,
tal vegada de Wilhelm.
Vol callar el violí.
No pot qualsevol,
treure-li el so
de les cordes envellides.
Vol callar el violí.
Per tantes mans ha passat
i només unes l'han sabut fer parlar:
el so més melangiós,
el més bell, el més sincer.
L'únic so que podia fer l'amor.

DORM, PETITA, DORM

Dorm, petita, dorm.
La nit plena de feres
a l'aguait de la son
que no vol arribar
per no alimentar
el passat famolenc.
Dorm, petita, dorm.
Un riu de sang
desfila per la vall
de la follia rabiosa
de l'amor esmicolat.
Dorm, petita, dorm.
Tal vegada demà
els monstres no cridin
el teu nom mentre
et cruixissen els ossos
per fer menjar de ca.
Dorm, petita, dorm.
La lluna vetlla
els teus somnis,
no et mira ningú més
dorm arreu que la tenebra
tanmateix te'n durà.
Dorm, petita, dorm.

ELS CIMS DE L'ODI

Esquerps camins
divideixen les ànimes
que foren una.
Planyen les campanes
als cims de l'odi famolenc
dels amors impossibles.
Dringuegen a la finestra
els espectres
despulles esmicolades
del cor.

VERSOS A DOS I PER DOS A L'INFINIT DEL NIGUL DELS PRODIGIS.

 

Guardem el secret
de l'anatomia dels àngels,
alliberem el sexe dels pensaments:
joc de plaers, intensitat de goig
pell ardent, bateig humit de l'entrecuix,
cerca la boca ofegar el desig.
Canta l'ocell per fer callar el panteix.
Al nigul dels prodigis
el temps passa lleuger.

LES AGULLES DEL RELLOTGE

 

No tenen ànima
les agulles del rellotge,
només marquen el temps
que mai no arriba a ser
més que el desdibuixat pressentiment
d'una llunyana esperança.

ESPIRES D'AMOR

 

Qui no deixa
alenar aquest cor
que només vol
respirar l'aire
de les teves pestanyes
en somriure els ulls?
El bateig incert
el du a morir
al camí de les tenebres 
seguint les espires
de l'amor.

UN LLIBRE PER ESCRIURE

 

No hi ha res més enllà
de la sirena del vaixell
que parteix cap al nord.
Se'n du els ulls blaus,
els cabells rossos,
l'espasa embeinada,
i el darrer alè de vida.
Queden les llàgrimes,
els vells amics,
les noves històries,
i un llibre per escriure.

EL SUÏCIDI DE LA RAÓ

 

Desdibuixa l'horitzó 
la mirada dels àngels, 
divinitats perdudes 
en els interludis musicals 
de qualque instrument 
xisclant al cervell boig 
d'un cor que es nega  
a donar treva al desig. 
En el cel esperen 
el moment etern 
del suïcidi de la raó.  

DÉU TAMBÉ S'EQUIVOCA

 

Besa la carn
encesa dels llavis,
pessic delirant
de les dents.
Jocs dels dits,
luxúria alliberada.
Gemec silenciós...
I al final,
Déu també s'equivoca.

L'ESTUPIDESA QUE SOMNIA

Demanà al vent
si tornaria.
Callà.
La mort,
és aliena a l'amor.
L'amor,
no entén de lleialtats.
L'esperança,
res no arregla,
només alimenta
l'estupidesa que somnia.

SEMBLA VIVA

 

Veu, 
escolta, 
parla... 
Sembla viva, però no ho és. 
Camina, 
corr, 
treballa... 
Sembla viva, però no ho és. 
Riu, 
plora, 
batega... 
Sembla viva, però no ho és. 
Al seu epitafi: 
Va viure morta 
i morta, viu en la esperança 
de viure una altra vida. 
Aquesta vegada,  
amb ell.    
  

VERSOS ENSALIVATS

Dies vendran
d'hores llargues.
Nits silents
de plaers descomptats.
Versos ensalivats
a esquenes estremides,
escrits amb plomes
de foc delirant.
Cavalls desbocats
ensorraran murs.
L'infern espera,
em vull cremar amb tu.