dimecres, 16 d’agost de 2017

L'ESTRANY AMOR

 
Com és d'afortunat
qui té l'amor merescut.
Qui no es conforma
amb penyores i
mentides piadoses.
Qui gaudeix de la companyia
i els moments,
de les nits i els dies.
Qui té el poder
de fer-se estimar i valer.
Qui riu i plora i alena
amb la boca de l'altre.
Com és d'afortunat
qui té l'amor
malgrat les mentides
i els enganys...
Com és d'estrany
l'amor quan tot ho dónes
a canvi de no res.

dissabte, 22 de juliol de 2017

ELS DIABLES DEL VENT



S'aixeca vent de terra
que treu a passejar
els diables,
cerqueu les salines
més properes
protegiu-vos dels bruixots
que els cavalls suen a l'alba
i els penells senyalen el nord,
tanqueu els cors
que no bateguin,
acluqueu els ulls
que no vegin
com s'acaba el món.

dijous, 1 de juny de 2017

QUE MORI L'AMOR

 

Patiran fins al darrer alè,
escopint com sang bruta
el seu egoisme.

Els amants que reclamen dies
i no poden oferir nits.
Els amants que enganen,
enganats i enganadors.
Que mori l'amor, que mori
per deslliurar-nos de tanta futilitat
i ensopiment.

dilluns, 1 de maig de 2017

LES MUSES HAN MORT



Pessiga'm on hi hagi carn,
posa'm contra la paret,
no hi ha res més per mostrar.
Ja no som el que vols.
Amb el fum cobrint-te la cara
cent mil veus d'àngel
diuen que un dia cregueres
enamorar-te d'una idea
foragitada pel teu menyspreu.
Encara som aquí.
Sempre som aquí,
abstreta llum al teu cervell 
que s'esvaeix com la boira
d'un carreró brut
a l'alba lenta
quan les putes, avorrides, 
se'n van a dormir.
I som aquí,
sense esperar el canvi,
fins que la saliva se'ns acabi,
fins que el temps mati l'amor,
fins que no hi hagi esperança per mi,
putrescent vers oblidat
que un dia volies escriure
i que mai no va arribar a ser.
Les muses han mort.

diumenge, 5 de març de 2017

PERDONEU ELS MEUS LLAVIS



Perdoneu els meus llavis
per trobar plaer als llocs
més insospitats.
Perdoneu per amagar
la cara, a les cavernes

on habiten les veus dels àngels.
Res paga la pena mirar,
ni cercar amb ànsia, 
quan les imatges fuetegen
i tallen com afinadíssimes ganivetes.
Si els sentiments trencats sagnessin
el món s'ofegaria en un oceà gegant
de sang calenta.

dimarts, 29 de novembre de 2016

ENMIG DE LA MAR ENSANGONADA



Era morta, 
i vaig morir
i vaig tornar a morir
i vaig morir un altre pic.
Fins que els dimonis
em mostraren
el camí púrpura
de la follia
i al final del camí
hi havia unes mans,
pensant
que eren un cor,
bategant
enmig de la mar ensangonada.
Fins que la sang s'esvaí
tornant la llum turquesa
de l'aigua,
les mans-cor no
deixaren de bategar...
I vaig morir un altre pic
i vaig tornar a morir
i vaig morir.
Era morta.

diumenge, 6 de novembre de 2016

LA BARCA DE CARONT



Camina capbaix, les passes erràtiques, els cabells grisos i llargs fins a les espatlles es mouen amb el vent que li bufa de cara, el vell abric negre de pell li cau fins més avall dels genolls. 
No té res en Caront, ni barca que transporti ningú a l'Hades, de fet, viu al carrer. Coneix bé l'infern, però, en Caront. Du reflectides a la cara i als ulls les batalles lliurades amb l'alcohol i les drogues, les pèrdues que mai no rescabalarà, tanmateix és una despulla humana, en Caront. I ho sap.
Juga a ser educat, perquè pot i perquè en sap, sempre ens tracta amb respecte i certa deferència.
Mai no ens mira als ulls, en Caront, li hem de cercar la mirada, morta.
Avui l'he vist, arribava pel camí de Can Gazà: distret, discret, capbaix, erràtic, educat. Mort.
Ve a dinar, a cercar un plat de calent, tal vegada, l'únic que li queda segur, o no, possiblement un dia deixi de venir, ningú no sabrà per què i ocuparem la seva plaça amb un altre Caront sense barca per transportar ànimes a l'Hades...
Incomptables Caronts passen pel menjador de Can Gazà de cap a cap d'any: distrets, discrets, capbaixos, erràtics, educats... Morts.